
Meravellós concert del bò de l'Andrés el dimecres 6 de maig a L'Auditori.
Fa molts anys que en sóc fan, des del 1997, en que publicava el seu primer disc en solitari després de l'etapa Rodríguez, Alta Suciedad. Des d'aleshores ha plogut molt, però segueix sent, probablement, l'artista que més m'emociona. No sé ben bé que és: la veu, la seva poesia...
Sempre he pensat que la música ha de ser alguna cosa que quan l'escoltes ha d'estar per sobre de l'objectivitat. La música no t'agrada perquè els músics siguin millors ó pitjors, sino senzillament perquè t'emociona. I en aques sentit, en mi no hi ha cap altre artista que em transmeti res igual com Andrés Calamaro.
El concert de dimecres passat va ser emotiu, canyero, ple de vells i nous èxits. N'hi va haver per tots els gustos. Tant per aquells que van començar a escoltar-lo amb el petit boom del Cantante, com pels fans de grans èxits com el mític tema Loco por ti, del 1988. També pels fans de Los Rodríguez (no podia faltar Todavía una canción de amor, amb lletra de Sabina). El Salmón, Media Verónica ( a qui no se li posen els pels de punta amb aquesta cançó?), Alta Suciedad, Los chicos, Sexy barrigón... Per suposat, Flaca y Paloma.
Feia temps que esperava un concert així. No el veia des de la gira del Regreso. Massa temps sense escoltar-lo en directe. Tot i així, el concert va começar fluix, amb temes tranquils, i a L'Auditori fins algú no s'arrenca i s'aixeca, l'ambient és una mica trist, apagat. Però quan va decidir agafar la guitarra ( en total n'eren 4 de guitarres) i arrencar-se a fer Rock'n Roll del veritat, del que recorda als Rolling amb un punt a la veu de Dylan, va ser un efecte allau. Èxtasi definex l'experiència. Dues hores i quart d'èxtasi absolut i la pell de gallina en tot moment.
Destacar la presència com no podia ser d'altra manera, a Niño Josele a la bateria y Candi Caramelo al baix.
Gràcies, Andrés, per regalar-nos concerts com aquest.